[Crítica] Moebius - Kim Ki-Duk, 2013


-ANY: 2013
-DURACIÓ: 90 min.
-PAÍS: Corea del Sud
-DIRECTOR: Kim Ki-duk
-GUIÓ: Kim Ki-duk
-MÚSICA: Park In-young
-FOTOGRAFIA: Kim Ki-duk
-REPARTIMENT: Cho Jae-hyun, Seo Young-ju, Lee Eun-woo
-PRODUCTORA: Kim Ki-duk Film








Des d'aquell estrany i commovedor film anomenat Arirang, Kim Ki-Duk no ha tornat a ser el mateix. Aquesta era una pel·lícula que mostrava d'una manera hiperrealista el pou en què es trobava tancat el director coreà, tant personalment com creatiu. Des de llavors, després de l'èxit d'Arirang, Kim Ki-Duk ha ressuscitat i ha iniciat una nova etapa creativa, en què el seu cinema ara té una fixació especial cap al drama familiar més fosc, contundent, visceral i en alguns casos fins i tot trash, i tan "trash" com ho va ser al seu dia la polèmica L'illa.

Moebius va ser un d'aquells títols "trash", possiblement la pel·lícula més polèmica del director, i que va venir precedida per una pesada persecució per part de la censura coreana per tapar algunes escenes que consideraven "desmesurades". El resultat van ser unes retallades en fins a 21 escenes de la pel·lícula, i així tan pèssim va aconseguir estrenar-se en cinemes. Per a la resta d'habitants de la Terra, avui Moebius és un dels títols més contundents dels darrers anys.

El seu argument broda entre la cosa còmica i el pertorbador: un home que arrossegat pel seu turment decideix castrar-se per expiar el seu dolor, un dolor que ve precedit pel dolor que pateix el seu fill després de ser castrat per la mare.

Sempre he pensat que aquest tipus de pel·lícules contundents i amb arguments retorçats, val la pena no desvetllar gaire el seu argument, i així faré. Perquè Moebius, és una d'aquelles pel·lícules que potser després de veure-la l'odies, o per contra et sorprendràs com jo i l'estimis, però el que puc assegurar a qualsevol que s'atreveixi a veure la pel·lícula és que no el deixarà indiferent i pensarà durant setmanes. La pel·lícula mostra una família desestructurada en què hi ha un pare que fica les banyes a la seva dona, també una dona psicòtica que agredeix el seu marit, i entremig un fill en plena adolescència que intenta sobreviure a l'escola. Tots dos, a partir de la fatídica situació a l'inici de la pel·lícula que acaba amb el fill castrat a mans de la seva mare, establiran una relació basada en l'enveja a l'altre, al vici, al desig sexual desinhibit, arribant fins i tot a la violació i l'incest, i tot això col·lateralment comportarà el tractament d'altres temes com són la virilitat, el sentiment de culpa i fins i tot el masoquisme. I tot això sense que els personatges diguin una paraula punyetera, i és que Kim ki-Duk no necessita diàlegs per expressar el que desitja –igual com a Arirang-, també gràcies en part a un genial elenc d'actors que només fan servir els seus gestos i expressivitat per interpretar.

Què vol explicar la pel·lícula? Ni molt menys Moebius és una pel·lícula difícil de seguir, que ningú no es confongui, però el seu missatge és absurd, o si més no està basat en alguna reflexió personal del director i que només ell entendrà. Per a la resta, Moebius és una pel·lícula que parla dels genitals i la família, com un penis o unes tetes poden estar sempre enmig del dolor, tortures, agressions, menyspreus i mentides que poden configurar la nostra vida quotidiana. Per tant, no és estrany que per aquest motiu la pel·lícula es desenvolupi en un escenari de família desestructurada en què res funciona, però en què el sexe és capaç d'unir i desenvolupar tot, pel bo i pel dolent, com les infidelitats del pare, les masturbacions constants del fill, l'atracció sexual d'una mare pel fill, o la simple castració a l'inici de la pel·lícula. I és que, Kim Ki-Duk, no podia haver apostat per una millor metàfora que resumeixi els curts 80 minuts de pel·lícula, com és el de l'ús del pare i fill de la pedra tosca per fregar-se el peu, que segons la pel·lícula aquesta pràctica dóna tant de plaer que es pot arribar a l'orgasme a qui el practiqui, fins i tot esquinçant-se la pell en el procés, lògicament. Per a Moebius, el que som és la nostra sexualitat, i la família no és més que un grapat de genitals.

La contundència de la pel·lícula ve reforçada per l'absència de música i efectes de so, que ajuda a reforçar la contundència d'escenes de violència seca que resulten impactant. Moebius és una pel·lícula salvatge, irracional i indigesta, i la seva força ve donada simplement per la duresa de les imatges més que no pas per un argument original, profund i sòlid. D'aquesta manera l'espectador anirà veient contínuament escenes passades de rosca i que cada vegada intenten superar-se a si mateixes, arribant a un punt en què tractar de desxifrar-les per com arriben a ser retorçades és una tasca que fa mandra, cosa que potser Freud em rebatria... però no és el cas. I és que Kim Ki-Duk, com comentava a l'inici, ja no és el mateix d'aquelles Hierro 3, El arco, i altres pel·lícules "boniques" si se'm permet. Ara se centra en l'estrictament visual, cosa que de vegades pot ser un perill, com és el de caure en un argument ple d'excessos, i com tots els excessos al cinema finalment poden propiciar sense voler la comèdia perquè poden ser desgavellades que poden ser les imatges. De tota manera, Moebius aconsegueix incomodar i entretenir alhora, quina incoherència! No? Doncs sí, la pel·lícula passa volant mentre l'espectador anirà veient com uns homes fan culte al penis a través del dolor físic.

Genial Kim Ki-Duk. Veure ara creure. 


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris