THE ACCURSED FLOWER, un còmic de terror americà amb barretina


Us parlaré d'una curiositat que he pogut descobrir recentment a través d'una Fanzine català de fa més de trenta anys. Es titula JONC (Fanzine de la Joventut Nacionalista de Catalunya), i concretament em fixo en el número 1 (1983), que recordem es va publicar en uns uns temps de reivindicacions nacionalistes després de la dictadura feixista de Francisco Franco a Espanya.

A la revista abunden diferents còmics dibuixats per gent amateur a més d'articles relacionats amb el món de la vinyeta. De fet, els responsables del Fanzine argumenten en la seva primera pàgina l'objectiu de la mateixa "L'objectiu de l'Associació serà la de promoure el coneixement, la producció i difusió d'historietes gràfiques tant per afavorir el desenvolupament d'aquest art com per intervenir en l'abast d'una cultura catalana moderna i completa (...) ". Si bé la majoria d'aquests còmics aficionats no tenen un nivell massa presumible, sí que hi ha un article veritablement interessant que parla sobre la projecció internacional del còmic amb relació a la cultura catalana; o, dit d'una altra manera, sobre els dibuixants i guionistes catalans que han treballat per a editorials estrangeres aplicant referències en les seves vinyetes a la cultura pàtria. Dit article, escrit per Alfons Moliné, recorda amb subjectivitat i certes dosis d'humor tots aquests còmics estrangers que parlen sobre Catalunya, el Barça, o simplement que posseeixen elements que identifiquen d'una manera o altra als catalans. Per exemple "Pompon Rouge", un còmic francès de 1956 protagonitzat per un noi adolescent anomenat Jordi que propicia reminiscències a Tin Tin; també el famós futbolista Eric Castel té el seu moment de glòria, recordant el lector que va fitxar pel Barça; o també el còmic titulat "L'Indien Français", un còmic dibuixat per George Ramaioli, i amb un protagonista que té un cognom d'allò més català: "Pagès".

Però, al que ens interessa. Un altre d'aquests còmics dels quals comenta és un gènere de terror, titulat "The Accursed Flower". Segons explica l'article de Moliné, el 1972 el dibuixant català Josep Maria Beà va realitzar per encàrrec una historieta de terror per l'editorial americana Warren.

Anem per parts. Aquesta editorial va ser creada per James Warren el 1957 i va continuar el seu negoci fins a l'any 83, i entre les diferents revistes que publicava hi havien algunes que estaven relacionades amb el gènere de terror: "Creepy" (1964), "Eerie" (1966) i "Vampirella" (1969), en què, entre altres coses, també hi havien còmics. La relació del còmic català amb James Warren s'inicia a través del barceloní Josep Toutain, el propietari de Seleccions Il·lustrades (SI), una agència de representació artística de dibuixants d'historieta gràfica i il·lustradors espanyols a l'estranger que va funcionar de meravella entre els anys 60 i 70. Doncs bé, Toutain, va viatjar a Nova York el 1970 per obrir un nou mercat, una cosa que va aconseguir després de reunir-se amb James Warren, i que aquest va quedar fascinat amb el talent dels originals d'aquells artistes espanyols i també catalans, per la qual que Warren va contractar a diversos d'aquests dibuixants entre els quals es trobava Josep Maria Beà, l'autor de "The Accursed flower". Val a dir que no va ser el primer còmic de terror català publicat per Warren, anteriorment el dibuixant Carles Prunés ja ho va aconseguir per al núm. 30 de la revista "Creepy" amb el còmic "To be or not to be a Witch". En tot cas, Beà va aconseguir dibuixar un còmic molt rodó, i que li va servir per aconseguir el Premi Warren al millor guió de còmic de l'any 1975, amb aquesta curiosa historieta ambientada a Catalunya, i que també es va publicar a Espanya amb el número 25 de la revista "Vampus" (1974) titulat com "La flor maleïda".

El que destaca de "The Accursed flower", i principal motiu pel qual aquest còmic apareix en l'article del Fanzine JONC és l'estètica del malvat. Fins i tot avui es fa estrany veure com l'oncle Creepy va amb barretina, a més de portar la Senyera amb un pegat a l'espatlla -no cal recordar que aquesta publicació es va fer en 1973, temps en el qual el dictador Franco encara vivia-. L'argument del còmic també escombra cap a casa i es basa en una llegenda tradicional del municipi tarragoní d'Altafulla, explicant la història de Jordi Valls, un home que amb prou feines pot portar les tasques de camp que treballa com a pagès. Per posar remei a aquesta dura situació decideix sembrar en el seu hort arrels de manaire, una arrel màgica de les que brollaran uns follets treballadors. L'endemà de plantar aquestes arrels dels manaires desperten de sota terra, i reclamen treball al seu amo, el Jordi, al crit de "Què hem de fer ara?" 


(Jordi Valls i la seva Barretina)
(edició Vampus)

Publica un comentari a l'entrada

5 Comentaris

  1. Gracias por recordar ese artículo que escribí hace 22 años (¡como pasa el tiempo!)... ¡ya casi ni me acordaba! Lo cierto es que yo no tenía ninguna vinculación con la entidad que editó el fanzine; simplemente, se me propuso, a través de un tercero, escribir un artículo sobre las alusiones a Catalunya en el cómic internacional. Por otra parte, esa historia de Beà de ambiente catalán que realizó para Warren, confieso que nunca llegué a leerla entera; tan solo conocía la primera página (la verdad es que chocaba ver al tío Creepy con barretina), que salió reproducida en el nº 9 de la revista teórica BANG!, que estaba dedicado al "boom" de los dibujantes españoles en América (además de la "invasión" de talento ibérico en los magazines de la Warren, se hablaba también de Jordi Longarón, que por entonces se había convertido con su "Friday Foster" en el primer español que publicó una tira de prensa en el mercado USA).

    ResponElimina
  2. Me sorprende muchísimo que tan solo 2 días después de la presente publicación en la que hago referencia de un artículo escrito hace 32 años, el autor -usted- de dicho artículo llegue hasta mi humilde blog para dejar sus impresiones. Ante todo, un orgullo por mi parte, pero no sin un punto de inevitable vergüenza je,je.
    Muchas gracias por el feed-back. Un saludo!

    ResponElimina
  3. ¿En qué quedamos? ¿22 o 32 años desde que Alfons Moliné escribió el artículo?

    ResponElimina